Verola del mico: tot el que n’has de saber

El virus de la verola del mico es va identificar per primera vegada el 1958 a Dinamarca, en una instal·lació destinada a la recerca amb micos. El primer cas descrit en humans es va produir a la República del Congo (Zaire) el 1970, a la zona de l’Àfrica occidental, amb un clima tropical plujós. Des d’aleshores, s’han anat succeint brots sobretot a l’Àfrica central i occidental, on es considera una malaltia endèmica.

Què produeix la malaltia i on és més freqüent?

És una malaltia exantemàtica produïda per un poxvirus del gènere dels Orthopoxvirus, que tenen una afinitat per la pell.

Actualment en desconeixem els reservoris animals, però sí que sabem que tant els micos com els rosegadors són un pas intermedi per contagiar l’humà.

Els experts l’han definit com a “virus tropical selvàtic”. Avui dia se n’han identificat dues soques, una de més virulenta i que es transmet amb més facilitat (l’Àfrica central), i una altra més lleu i menys transmissible (l’Àfrica occidental), amb una divisió geogràfica al Camerun, on s’han trobat les dues soques del virus.

Recentment s’ha comunicat l’aparició de casos d’aquesta malaltia al Regne Unit, Portugal, el Canadà, els EUA, Itàlia, Suècia, Espanya…, països on la malaltia no és endèmica, amb nombrosos casos sense confirmar.

Com es transmet el virus?

Les formes de transmissió del virus són:

• D’animal portador a persona: per mitjà d’esgarrapades o mossegades. Carn contaminada…
• De persona a persona: per via cutània a través de fluids corporals per contacte de pell i mucoses, gotetes respiratòries de mida gran (en el cas de la verola humana i gairebé inexistent en el cas del virus de la verola del mico), a més del contacte amb objectes contaminats, llençols, tovalloles… mitjançant un contacte proper i prolongat.
• S’han descrit casos de transmissió al fetus a través de la placenta en embarassades.

Aquest virus entra a la persona a través de petits danys a la pell, mucoses (ull, nas, boca i genitals) i, en alguns casos, pel sistema respiratori.

Com es desenvolupa la malaltia i quina n’és l’evolució?

Després d’entrar a l’organisme, els signes i els símptomes que apareixen són molt semblants als de la verola humana, tret de la inflamació dels ganglis. La malaltia passa per diversos estadis de durada i simptomatologia diferents:

• Incubació: dura entre una i dues setmanes i habitualment no apareix cap símptoma.
• Invasió: dura de 0 a 5 dies. En aquesta fase apareixen símptomes com mal de cap, febre, cansament, afectació de diferents òrgans (ronyó, fetge…) i inflamació dels ganglis (limfadenopaties).
• Exantemàtica: dura aproximadament d’1 a 3 dies després del començament de la febre. L’exantema sol ser uniforme i les lesions semblants entre si; el nombre és variable. Comença per un envermelliment de la pell (màcules) i després es transforma en granets de tipus pàpules que evolucionen a lesiones vesiculoses que són com bossetes plenes de líquid, per acabar en pústules, que són lesions semblants a les ampolles que es transformen en crostes. Les localitzacions més freqüents són a la pell de la cara i les extremitats, el revers de les parpelles i també la mucosa oral i genital.

La durada total de la malaltia acostuma a ser de 2 a 4 setmanes i és restringida, és a dir, desapareix sola sense necessitat de tractament específic.

En els brots que hi ha ara a Europa, la gran majoria dels casos es donen en homes joves.

La invasió multiorgànica no sol comprometre la vida del pacient. Els casos greus es donen amb més freqüència en infants i joves. Les persones vacunades de la verola humana tenen una certa protecció al contagi.

Quines complicacions poden sorgir?

Cal estar molt pendent de les possibles complicacions que es puguin presentar. La més freqüent és la sobreinfecció per colonització de les lesions per part de bacteris.

També es pot desenvolupar pneumònia, encefalitis i sèpsies. Quan els ulls es veuen afectats cal prestar una atenció especial perquè no es danyi la còrnia de manera permanent, ja que pot arribar a produir, si no es prenen mesures a temps, ceguera.

Què podem fer per evitar el contagi?

Hi ha un seguit de recomanacions que hem de tenir en compte per evitar el contagi:

• Cal evitar el contacte amb animals portadors i amb els materials que hi han estat en contacte.
• S’ha d’aïllar el pacient que contrau la malaltia, evitar-hi el contacte directe i els objectes que faci servir.
• S’ha de fer un rastreig dels contactes.
• I cal rentar-se les mans freqüentment o utilitzar gel hidroalcohòlic.

Pel que fa a les mesures preventives com la vacunació, no hi ha una vacuna específica per a aquest virus, tot i que la vacuna de la verola humana, sobretot la de tercera generació, confereix protecció.

Actualment s’estan utilitzant per al tractament certs antivirals que hi ha al mercat i la vacuna en persones que es demostra que hi han estat exposades (vacuna postexposició).