Síndrome de cames inquietes, un trastorn poc diagnosticat

Qui no ha sentit incomoditat a les cames després de tenir-les immòbils una bona estona? La síndrome de cames inquietes (SPI), o malaltia de Willis-Ekbom, pot recordar de lluny una cosa semblant, però la “incomoditat” és difícil de descriure.

Els qui la pateixen parlen de punxades, cremors, dolors, estrebada, formigueig, corrents elèctrics, etc. Les sensacions són internes (sota la pell) i gairebé sempre a totes dues cames, especialment als panxells. La intensitat i la freqüència augmenten al llarg del dia.

Són més molestes quan la persona està en repòs, asseguda, viatjant o estirada, i especialment a la nit, a l’hora de dormir. Afecta tant homes com dones, i en les dones es pot agreujar durant l’embaràs.

Aquestes sensacions són des d’incòmodes fins a insuportables, però s’alleugen, o desapareixen, amb el moviment. Així doncs, la persona mou les cames amb freqüència. En la SCI els moviments són voluntaris, a diferència del que passa en la mioclònia nocturna o moviment periòdic de les cames (MPC), en què les cames es mouen involuntàriament durant el son. S’estima que el 80 % de les persones amb SCI poden tenir també MPC¹.

Conseqüències en el son

Els moviments per alleujar aquestes sensacions fan que les persones amb SCI tinguin dificultat per agafar el son i fins i tot per mantenir-lo. Es desperten amb freqüència i, encara que alguns no es despertin, no tenen un son reparador, es desperten irritables, cansades i amb malestar general, i estan somnolentes i cansades durant el dia. Amb l’afectació del son es trastoca seriosament la qualitat de vida: disminueix la productivitat, la concentració, la memòria, s’altera l’ànim i poden aparèixer ansietat, estrès o depressió. La SCI és una de les causes d’insomni més freqüents en la gent gran, i això els porta a la consulta.

Com evoluciona

El curs de la síndrome és progressiu. En la infància, els moviments poden estar absents a la nit i produir-se només durant el dia, quan l’infant està assegut (i és titllat d’inquiet, nerviós o amb excés d’energia). Al començament de la malaltia hi ha fases de millora o remissió, però amb el temps els símptomes són cada vegada més intensos, més freqüents i més amplis, i poden arribar a afectar fins i tot els braços i el tronc.

Per què es produeix

No hi ha una causa clara que expliqui la SCI, però hi ha estudis que estimen l’existència d’un desequilibri entre neurotransmissors (com dopamina i serotonina) o estructures reguladores (com el cerebel i el tàlem). Aquesta circumstància deixa fluir informació o “soroll” nerviós que, en situacions normals, s’inhibiria.

En molts casos la relació familiar parla d’un component genètic.

En aproximadament el 20 % dels casos, és secundari² a situacions com ara:

• Dèficit d’àcid fòlic, vitamines o minerals (anèmia ferropènica).

• Nivell baix d’oxigenació d’origen local per problemes circulatoris a les cames o general per malaltia pulmonar.

• Consum d’alcohol, cafeïna o tabac.

• Medicaments com antihistamínics, antidepressius o antidopaminèrgics.

• Malaltia renal o diabetis.

• Altres afeccions com Parkinson, esclerosi múltiple, artritis reumatoide, neuropaties, migranya, trastorns musculars, etc.

• Cansament, temperatura elevada, embaràs (especialment al llarg del tercer trimestre).

Així i tot, en el 70% dels pacients no es troba una causa que la produeixi i es classifica com a malaltia primària.

Diagnòstic

A Europa, entre el 5 i el 10 % de la població adulta i entre el 2 i el 4 % dels adolescents la pateixen. La Societat Espanyola de Neurologia (SEN) estima que a Espanya la SCI la pateixen uns dos milions de persones, tot i que fins al 90 % dels afectats podria estar sense diagnosticar. A més, és una malaltia crònica que pot afectar seriosament la qualitat de vida dels pacients³.

Si és tan freqüent i tan invalidant, per què és difícil detectar-la? Doncs perquè es tracta d’un problema desconegut per al pacient, per a la societat i fins i tot per als professionals. Després d’anys de frustració, la majoria consulta per insomni o per un problema secundari a la falta de descans. Com que la simptomatologia no és clara, pot passar temps fins que es diagnostica.

La sospita d’un trastorn del son es recomana consultar amb el metge i valorar la necessitat de fer proves diagnòstiques específiques.

Tractament⁴

La SCI té tractament, i ha de ser precoç per controlar els símptomes i frenar l’empitjorament. Si les molèsties són lleus i poc freqüents, n’hi hauria d’haver prou amb les mesures conservadores.

Si hi ha una malaltia o carència de base, moltes vegades el tractament de la situació és suficient.

En cas d’embaràs es poden prendre suplements i provar la resta de les mesures evitant els fàrmacs. Si els símptomes són greus, es passa a les medicines segures, tenint en compte que, després del part, la SCI desapareix o millora molt.

El tractament s’ha d’adaptar a cada persona i situació; es combinen mesures conservadores amb un fàrmac o diversos en cas necessari.

Mesures conservadores i tractaments complementaris

De vegades, alguna d’aquestes mesures hi pot ajudar:

• Fer activitats que mantinguin el cap alerta durant el dia.

• Hàbits regulars de son, fins i tot canvi d’horari laboral si hi ha interferències.

• Fer exercici moderat regularment, en especial a primera hora del dia i al vespre.

• Massatges a les cames.

• Banys d’aigua calenta o compreses fredes o calentes a les cames.

• Eliminació de la cafeïna i els estimulants en general.

• Dieta rica en potassi (plàtan, papaia, meló, etc.).

• Teràpia de relaxació.

• Grups de suport, associacions d’afectats i teràpies de grup.

És important tenir en compte que, una vegada més, el tractament requereix la cooperació activa entre el metge i el pacient, i a les consultes de seguiment aniran ajustant l’estratègia terapèutica a les respostes obtingudes.

Referències:

¹ De Conte Vila, O y col.  Síndrome de las piernas inquietas. Actualització. Juny 2001. 

² Síndrome de piernas inquietas. Institut del Son. Pàgina visitada el novembre 2020. 

³ Hasta un 90% de las personas que padecen el síndrome de las piernas inquietas podrían estar sin diagnosticar. Societat Espanyola de Neurologia (SEN). Setembre 2020. 

⁴ Web Wolters Kluwer. Educación para el paciente: Síndrome de Piernas Inquietas.  Pàgina visitada el 25 de novembre de 2020.